Socialment hem acceptat i fins i tot glorificat el perfeccionisme durant dècades, però aquesta característica, cada cop més present, pot resultar nociva i antagònica al creixement (personal i professional) i al benestar.

QUÈ ÉS EL PERFECCIONISME?

El perfeccionisme un tret de personalitat que es basa a exigir-se a un mateix o als altres una qualitat de rendiment superior a la que requereix la situació.

Podem distingir entre no perfeccionisme (1 i 2), perfeccionisme positiu o saludable (3 i 4) i perfeccionisme (5).

Les dimensions i eixos del perfeccionisme

Les dimensions del perfeccionisme són:

  • Preocupació excessiva per cometre errors. (aquesta és la dimensió principal)
  • Estàndards personals elevats
  • La percepció d’altes expectatives dels altres (pare i mare a infància)
  • La percepció d’alta crítica dels altres (pare i mare a infància)
  • El dubte de la qualitat de les accions pròpies
  • La preferència per l’ordre i l’organització

Aquestes dimensions es poden distribuir en 2 eixos:

  1. Preocupació perfeccionista és la tendència patir per tal que quelcom assoleixi el grau de qualitat, en el resultat, que creiem necessari malgrat inassolible. La preocupació perfeccionista fa referència a la vivència emocional del constructe
  2. Esforç perfeccionista és la tendència a actuar per procurar que el resultat que obtenim sigui ajustat a l'ideal perfeccionista, malgrat que aquest és inassolible.
    De tal manera que ens trobem amb 3 constructes principals relacionats amb el perfeccionisme.

3 tipus de perfeccionisme

  1. Perfeccionisme saludable: és aquell que resulta funcional. El nivell d'esforç i de preocupació són mitjos, podent ser el primer una mica més elevant que el segons (major esforç que preocupació).
    (tot i que aquest terme es procura evitar en alguns estudis per tal de dissociar el perfeccionisme de la funcionalitat, l'uso perquè és el terme que utilitzaStoeber):
  2. Perfeccionisme nociu: Si ens trobem amb una preocupació alta, per molt alt que sigui l'esforç el resultat emocional és disfuncional.
  3. No perfeccionisme: Per altra banda si ens robem amb baixa preocupació i baix esforç generem una situació de no proactivitat, no creixement i no millora del rendiment.

INDICADORS DE PERFECCIONISME

La majoria de les persones som perfeccionistes de tant en tant o en determinades àrees de la vida. Les persones que ho són quasi tota l'estona senten la necessitat d'aconseguir la perfecció constantment i això esdevé perjudicial.

Alguns dels senyals més comuns de perfeccionisme són aquestes:

  • No poder fer una tasca tret que es tingui la certesa que es pot fer perfectament.
  • Centrar l'atenció en el resultat final i entendre'l com la part més important de qualsevol tasca. No es dóna valor als aprenentatges assolits durat el procés de realització de la tasca perquè sols importa si el resultat final ha estat perfecte o no.
  • No donar una tasca per acabada fins que el resultat sigui perfecte, segons els estàndards perfeccionistes (inassolibles).
  • Procrastinar. És comú que les persones amb perfeccionisme no vulguin començar una tasca fins que no creguin que ho poden fer perfectament.
  • Requerir unes quantitats excessives de temps per executar les tasques.

PERFECCIONISME ÉS NO CENTRAR-SE EN LA REALITAT

Diferents investigadors diuen que els factors que sovint s'anomenen perfeccionisme 'saludable' i que acabem de veure, com l'esforç per l'excel·lència, en realitat no són perfeccionisme, són consciència. El perfeccionisme no es defineix per treballar de valent o establint objectius elevats sinó per criticar excessivament els nostres resultats.

El perfeccionisme no tracta d’estàndards elevats. Es tracta d’uns estàndards poc realistes.

Per exemple si un estudiant que ha treballat molt i treu una mala nota es diu a si mateixa: “Estic decebuda, però està bé; Continuo essent una bona persona i mereixo coses bones a la vida", és saludable. Si el missatge és: "Sóc un fracàs. No sóc prou bona, jo no puc", això és perfeccionisme i no és saludable (ni realista, només faltaria!).

EL PERFECCIONISME POTENCIA LA CULPA, LA RÀBIA I EL MALESTAR

En un experiment de laboratori el Dr. Andrew Hill va donar tant a grups de  perfeccionistes com a grups de no perfeccionistes objectius específics. El que no els va dir era que la prova estava trucada: cap grup podia "fer-ho bé". Els dos grups van esforçar-se per assolir la tasca, però un grup es va mostrar molt més disgustat amb la situació i va abandonar abans: el grup dels perfeccionistes.

Davant del fracàs, els perfeccionistes solen respondre amb més duresa en termes d’emocions. Experimenten més culpa, més vergonya i més ràbia

diu Hill.

“Tenen tendències d’afrontament força evitadores quan les coses no poden ser perfectes ”.

Així que aquesta veu crítica que socialment hem estat glorificant perquè "ens ajudava a fer les coses millor i a rendir més", en realitat el que fa és que ens sentim més culpables, tristes i enfadades.

Les persones perfeccionistes defineixen el seu jo segons els seus resultats

Per als perfeccionistes, el rendiment s’entrellaça amb el seu sentit del jo. Quan no aconsegueixen el resultat esperat, no només senten decepció per com ho han fet sinó que també senten vergonya sobre qui són.

La trampa és que el perfeccionisme es converteix en una estratègia de defensa per evitar la vergonya:

si ets perfecte, no falles i, si mai falles, no sents vergonya ergo cal fer-ho tot perfecte per estar bé

La recerca de la perfecció es converteix en un cercle viciós i inútil ( és impossible ser perfecte), ja que mai dóna fruits perquè la mateixa essència del perfeccionisme no permet obtenir resultats perfectes.
Aquest cercle, si no es gestiona correctament pot desembocar en estats d'ansietat, angoixa i es correlaciona també amb la depressió.

COMBATRE EL PERFECCIONISME

Autocompassió, per malament que et soni és una part important de la solució

Ha quedat demostrat que una de les proteccions més robustes contra l’ansietat i la depressió és l’autocompassió, estructura de pensament antagònica al perfeccionisme. Per contra l’autocrítica, (especialitat perfeccionista) potencia l'estrès i aquest està correlacionat amb un nombre molt elevat de malfuncionaments del cos (digestió, son, concentració, descans, etc)

Si vols regular i treballar l'estrès, pots començar revisant el teu nivell de perfeccionisme

Deixa de creure que matxacar-te t'ajuda a ser millor

Perseverar, reflexionar i equivocar-te t'ajuden a ser una versió millor i a no rendir-te, matxacar-te no.

Canvia el discurs

El perfeccionisme és la veu crítica que constantment et diu:

  1. No ho has fet prou bé,
  2. Podria ser millor,
  3. T'hi hauries hagut d'esforçar més..

La part clau per combatre el perfeccionisme és substituir aquests missatges per d'altres més amables i funcionals. Uns exemples serien els següents:

  1. Ho hem fet tan bé com hem sabut i pogut en el moment en el qual estàvem sabent el que sabíem.
  2. Per una banda podria ser que sí que ho podríem haver fet millor, en unes altres condicions i amb més coneixements i just ara, que ho hem provat, podem aprendre'n de l'experiència. Per altra banda (i aquesta és sols per perfeccionistes extrems, aquells qui ho volen fer tot sempre perfecte) podria ser que no, que no ho podíem fer millor perquè simplement som una mica patates en aquell camp. No tot ens pot sortir bé i menys perfecte. Si la veu crítica es centra en un camp allunyat dels del nostre coneixement i saber fer, simplement se li pot dir: no, no es podia fer millor o si es podia no m'interessa perquè tampoc tinc previst ser una professional d'aquest camp.
  3. Si no ens hi hem esforçat més (en el cas que sigui cert que hauríem pogut posar-hi més esforç mantenint la base de la piràmide de Maslow ok) és perquè no teníem més energia. L'energia la traurem del descans, de parar i anar a aquell sopar, al teatre, d'excursió o a fent punt de creu, però no de maltractant-nos i exigir-nos, d'aquí no en surt energia, d'aquí en surt, només, mal estar i mala llet.

L'Amanda Ruggeri periodista i autora d'un article sobre aquest tema diu respecte al seu propi treball per combatre el perfeccionisme: el que he notat és que, cada vegada que sóc capaç de substituir la crítica i el perfeccionament per la compassió, em sento no només menys estressada, sinó més lliure.

Permetre'ns ser persones humanes, acollint i celebrant la imperfecció és alliberador i alhora potencia la nostra salut física i mental i incrementa el benestar, motiu principal pel qual escric aquest post.

Desitjo de tot cor que t'hagi resultat interessant i útil.

_____________________

Bibliografia i Fonts

Frost, R. O., Marten, P., Lahart, C., & Rosenblate, R. (1990). The dimensions of perfectionism. Cognitive Therapy and Research, 14(5), 449–468

Hewitt, P.L., Dyck, D.G. Perfectionism, stress, and vulnerability to depression. Cogn Ther Res10, 137–142 (1986). https://doi.org/10.1007/BF01173389

Perfectionism and Depression: A Multidimensional Analysis Hewitt, Paul L; Flett, Gordon L.

Stoeber, Joachim. (2012) Perfectionism and performance - 294 - 306 -0199731764
Oxford handbook of sport and performance psychology

Hill, Andrew P., Mallinson-Howard, Sarah H. , Madigan, Daniel J. and Jowett, Gareth E. (2020) Perfectionism in sport, dance, and exercise: An extended review and reanalysis. In: Tenenbaum, Gershon and Eklund, Robert C., (eds.) Handbook of Sport Psychology. John Wiley & Sons

Amanda Ruggeri 21st February 2018 The dangerous downsides of perfectionism. BBC Future

Rettner, R. (2010, July 11). The dark side of perfectionism revealed. Retrieved from http://www.livescience.com/6724-dark-side-perfectionism-revealed.html