Sobre espiritualitat, pensament màgic i la nostra necessitat d’entendre què ens passa.
Aquests dies, arran de l’eclipsi, m’han arribat alguns continguts que expliquen que aquest fenomen (si el veiem) pot remoure emocions, fer emergir aspectes inconscients, tancar etapes o provocar transformacions en la nostra consciència.
I he de reconèixer que em generen una certa incomoditat. No tant perquè parlin d’espiritualitat, sinó perquè en alguns casos ens acostem, gairebé sense adonar-nos-en, a allò que en psicologia anomenem pensament màgic.
No em molesta l’espiritualitat de fet, l'aprecio i valoro.
Tampoc penso que tot allò que no podem mesurar deixa automàticament de tenir valor.
Som humans. Vivim des del cos, des del pensament, des de les emocions, des de les relacions, des de la nostra història. I també, per a moltes persones, des d’una dimensió espiritual. Busquem sentit, construïm símbols, fem rituals, necessitem sentir que formem part d’alguna cosa més gran que nosaltres i el cert és que jo, personalment també ho visc així.
Tot això em sembla profundament humà. El que em preocupa és una altra cosa.
Em preocupa quan passem del símbol a la causalitat sense adonar-nos-en.
Quan una metàfora deixa de ser una manera bonica d’interpretar una experiència i es converteix en una explicació de per què ens passen les coses.
Perquè una cosa és dir:
Aquest eclipsi em serveix per parar, mirar com estic i pensar què vull deixar enrere.
I una altra de molt diferent és dir:
L’eclipsi està fent emergir allò que tenia ocult.
La primera frase parla de nosaltres. La segona fa una afirmació sobre com funciona el món. És hi ha una diferència important.
Podem donar significat a les coses sense que les coses tinguin aquesta intenció
Un eclipsi pot ser una experiència extraordinària.
Ens pot impressionar. Ens pot fer sentir petits. Ens pot connectar amb la natura, amb les persones amb qui el compartim o amb alguna cosa que ens transcendeix.
La psicologia estudia, de fet, experiències semblants sota conceptes com l’awe: aquella barreja d’admiració, immensitat i certa dificultat per encaixar allò que estem vivint dins dels nostres esquemes habituals.
I tampoc hi ha cap necessitat de presentar espiritualitat i psicologia com dues realitats incompatibles. La literatura científica mostra que determinades formes d’espiritualitat, religiositat, sentit de transcendència o afrontament espiritual poden relacionar-se positivament amb el benestar i la salut mental. La relació, això sí, és complexa i depèn molt de com es viu aquesta espiritualitat.
Per tant, no crec que hàgim d’empobrir la vida fins al punt que només sigui legítim allò que podem posar dins d’un Excel.
Podem tenir rituals, guardar pedres d’un lloc important (ara no sé si això d'endur-se pedres és bona idea.. però entenem-nos, respectant els ecosistemes).
Podem encendre una espelma quan necessitem recordar algú. Podem mirar un eclipsi i decidir que aquell moment representa l’inici d’una etapa.
Tot això pot tenir un valor real.
Però el valor és psicològic, simbòlic, relacional o espiritual. No necessitem convertir-lo en una propietat causal de l’univers perquè sigui valuós.
El cervell humà busca patrons. Constantment.
Hi ha una raó per la qual aquest tipus d’explicacions ens resulten tan atractives.
El nostre cervell està construït per detectar regularitats.
Si cada vegada que sentíem un soroll entre els arbustos haguéssim necessitat una demostració científica abans de considerar que potser hi havia un animal a prop, probablement no hauríem arribat gaire lluny com a espècie.
Detectar patrons ens ajuda a anticipar, a aprendre, a protegir-nos.
El problema és que aquest sistema no és perfecte. De vegades trobem una relació perquè existeix i de vegades la trobem perquè necessitem que existeixi.
En un estudi ja clàssic publicat a Science, Jennifer Whitson i Adam Galinsky van observar, en sis experiments, que quan les persones experimentaven menys sensació de control augmentava la probabilitat que detectessin patrons que en realitat no existien: correlacions il·lusòries, significats dins d’informació aleatòria o connexions entre esdeveniments independents.
Això em sembla fascinant perquè ens permet mirar el pensament màgic amb una mica més de tendresa. No és "tonteria" o ineguitat, moltes vegades és un intent humà d’ordenar la incertesa.
Quan no sabem què passarà, una explicació és més confortable que cap explicació.
Quan no controlem una situació, sentir que existeix algun patró pot disminuir momentàniament aquesta sensació de caos.
De fet, les supersticions i els rituals apareixen amb especial facilitat precisament en situacions d’incertesa. Poden proporcionar estructura, reduir tensió o generar temporalment una sensació de control.
I això explica una aparent contradicció: el pensament màgic pot fer-nos sentir més poderosos a curt termini i, al mateix temps, acabar traient-nos poder a llarg termini.
Quan la sensació de control no és control
Imaginem algú que té una entrevista de feina important.
Abans d’entrar toca tres vegades una polsera que considera que li porta sort.
Potser aquell petit ritual l’ajuda a centrar-se.
Respira.
Es calma.
Entra més segura.
Perfecte.
El ritual ha tingut un efecte.
Però no perquè la polsera controli el resultat de l’entrevista.
L’ha tingut perquè ha modificat l’estat psicològic de la persona.
Aquesta diferència pot semblar petita.
No ho és.
Perquè una cosa és utilitzar un ritual sabent que m’ajuda a regular-me i una altra és pensar que aquest ritual modifica directament allò que passarà.
Una cosa em retorna a mi.
L’altra situa el poder fora de mi.
(aquest paràgraf que has llegit, és important i especialment escrit amb un munt d'amor cap a totes les persones amb TOC a qui algus missatges sobre l'eclipsi els poden fer anar malament)
I aquí apareix el pensament màgic
En psicologia, parlem de pensament màgic quan establim relacions causals entre esdeveniments sense que existeixi una base que permeti sostenir aquesta causalitat.
No és un fenomen estrany ni exclusiu de determinades persones. Una revisió sistemàtica publicada el 2026 mostra fins a quin punt el concepte engloba diferents manifestacions i mecanismes psicològics, des de la ideació màgica fins a formes de thought-action fusion, és a dir, la sensació que els nostres pensaments poden tenir una influència causal o moral sobre els esdeveniments.
També tenim altres mecanismes interessants.
Per exemple, l’efecte Barnum (també conegut com a efecte Forer o fal·làcia de validació personal): la nostra tendència a reconèixer-nos en descripcions prou generals perquè, en realitat, podrien encaixar amb moltes persones. És un fenomen ben conegut en psicologia i freqüent en contextos com l’astrologia.
Pensem en una frase com:
Durant aquests dies poden emergir coses que fins ara no estaves veient.
És difícil que no trobem alguna cosa que hi encaixi.
Potser tinc una conversa important. Potser recordo algú. Potser em sento estranya. Potser prenc una decisió.
Potser, simplement, penso més en mi perquè algú m’ha dit que aquests dies he d’estar atenta al que emergeix. I quan finalment trobo alguna cosa, és molt fàcil mirar enrere i pensar:
Ho veus? Era això! (#ouch)
El nostre cervell és extraordinàriament bo construint històries coherents després que les coses hagin passat.
Però que alguna cosa encaixi no significa que sigui la causa
Aquesta és probablement una de les distincions més útils que podem aprendre.
Coincidència no és causalitat. Significat tampoc és causalitat i correlació, evidentment, tampoc.
Que després d’un eclipsi jo prengui una decisió important no demostra que l’eclipsi l’hagi provocada.
Potser feia mesos que hi pensava, potser havia llegit continguts que m’havien portat a observar-me més, potser vaig tenir temps per para a la natura en un mon que córre i m'hiperestimula.
Potser estava predisposada a interpretar qualsevol canvi com una conseqüència d’aquell moment.
O potser simplement van coincidir.
Quan l’astrologia s’ha sotmès a proves controlades, no s’ha trobat evidència convincent que permeti sostenir la seva capacitat per predir trets psicològics. Un dels estudis més coneguts, publicat a Nature, va posar a prova en condicions de doble cec la capacitat d’astròlegs per relacionar cartes natals amb perfils de personalitat, sense obtenir resultats que donessin suport a aquesta hipòtesi.
Això no invalida el valor simbòlic que una persona pugui trobar en l’astrologia. Però sí que ens obliga a ser precisos amb les paraules.
Una metàfora pot ser valuosa sense ser una explicació científica.
El punt que més em preocupa: quan el significat es converteix en culpa
Hi ha, però, una conseqüència que em preocupa especialment.
Quan assumim que existeix una relació entre el que pensem, “l’energia” que emetem, el que manifestem i allò que ens passa, podem arribar a una conclusió molt dolorosa.
Si les coses bones que m’arriben són conseqüència de la meva manera de vibrar, què diu això de mi quan m’arriba alguna cosa terrible?
Si he manifestat el meu èxit, he manifestat també la meva malaltia?
Si l’univers m’envia exactament allò que necessito, què hem de pensar davant d’una pèrdua, una injustícia o una desgràcia? Aquí una idea que inicialment semblava empoderadora pot girar-se completament.
Tot depèn de tu.
I això no és poder. És omnipotència.
I l’omnipotència té una germana incòmoda: la culpa perquè si tot depèn de mi, també és responsabilitat meva tot allò que surt malament.
La realitat humana és bastant més complexa.
Hi ha coses que provoquem, coses sobre les quals influïm, coses que podem intentar canviar i hi ha coses que depenen d’altres persones, d'estructures socials, condicions biològiques, econòmiques, polítiques, circumstàncies, probabilitats...
I hi ha atzar.
Potser el poder real és distingir
A la psicologia ens interessa molt el concepte de locus de control: fins a quin punt percebem que els resultats de la nostra vida depenen principalment de les nostres accions o de factors externs com l’atzar, el destí o altres persones.
No es tracta de defensar un locus intern absolut.
També seria irreal. No podem (ni volem intentar) controlar-ho tot.
La qüestió és desenvolupar una percepció prou ajustada del nostre marge d’acció.
La investigació ha trobat relacions entre formes més externes de locus de control i més simptomatologia psicològica, tot i que aquestes associacions són complexes i no permeten afirmar una causalitat simple.
I potser aquí hi ha una idea molt més interessant sobre el poder personal.
Poder no és pensar:
Puc fer que passi qualsevol cosa.
Poder és poder preguntar-me:
D’això que està passant, què depèn de mi?, En què puc influir? I què hauré d’aprendre a acceptar perquè no està sota el meu cercle d'influència?
Això em sembla molt més potent.
No necessitem deixar de mirar el cel
A mi m’agradaria que aquesta conversa no ens portés a un lloc fred.
No vull una vida en què deixem de mirar el cel perquè els estels són “només” boles de plasma.
Ni una vida sense rituals, sense intuïcions, sense metàfores, sense espiritualitat.
Podem mirar un eclipsi i emocionar-nos, podem aprofitar-lo per parar. Podem fer una fotografia.
Podem preparar entrepans, asseure’ns amb persones que estimem i esperar durant hores que arribi aquell instant.
Podem pensar en com d’estranya i extraordinària és l’experiència de ser vius en un planeta que gira al voltant d’una estrella mentre una lluna passa, exactament en aquell moment, per davant nostre.
No em sembla que necessitem afegir-hi gaire més màgia.
Ja n’hi ha molta.
I si aquell moment ens ajuda a pensar en nosaltres, fantàstic.
La diferència és petita en les paraules, però enorme en el lloc des d’on ens situem.
No és: L’eclipsi m’està dient que he de deixar anar.
És: Mirant aquest eclipsi m’he preguntat què necessito deixar anar.
Potser aquesta és una manera de conservar tota la profunditat del símbol sense entregar-li les claus de la nostra vida.
De continuar oberts al misteri sense necessitar inventar certeses. De deixar espai a l’espiritualitat i, al mateix temps, al pensament crític.
I sobretot, de recordar una cosa que em sembla essencial per al benestar:
No tot el que ens passa depèn de nosaltres. Però davant de moltes de les coses que ens passen, encara podem decidir què fem nosaltres. (Gràcies Vuctor Frankl per deixar-me la cita)
Si vols, em pots trobar a @litteram
