Avui no he complert l’objectiu que tenia al cap.
Aquest matí, després de mesos de preparació, he fet una cursa de 10k a Badalona i l’he acabat amb 44 minuts i 06 segons. El meu millor temps fins ara.
Jo volia baixar de 44.
Ha fet calor. El circuit tenia alguna pujada. Tot això és cert. Però també penso que no cal explicar-ho massa.
Volia fer sub 44 i no ho he fet.
I això em converteix (i m’encanta poder-ho dir així) en ___(quina paraula hi posem tu aqui?)
Continuo la frase:
I això em converteix (i m’encanta poder-ho dir així) en una persona fantàstica.
Perquè en aquest món en què sembla que si no compleixes exactament l’objectiu que t’has marcat és un desastre, una vergonya o una mena de fracàs… per mi, avui, és una santa meravella. Ho repeteixo a consulta amb les persones a qui acompanyo i avui també aquí.
Al matí estava nerviosa. Ens hem llevat dues hores i mitja abans de la cursa, hem menjat un plàtan amb alguna galeta Maria, hem begut bé. Sabíem que faria calor i volíem estar preparats.
(Bé, hauríem estat més preparats si haguéssim entrenat més en calor, però això ja forma part del passat. I el passat, passat està. No cal anar-hi a buscar recursos que no hi hem plantat.)
He sortit amb la gorra molla i els nervis a la panxa.
He corregut tan bé i tan intel·ligent com he sabut.
Mirava el temps i pensava: “ui, vaig justeta per fer la marca que vull”, però al cap tenia una idea clara: mantenir ritme, i si puc, a partir del km 8, apretar una mica més.
La realitat: al km 8 no he pogut apretar més però he pogut mantenir. I he reservat (potser soc una mica conservadora corrent, no ho sé) per intentar apretar al 9 o als últims metres.
I així ho he fet. He arribat a meta cansada i molt contenta. Ja havia vist al marcador que el PR sí, però el sub 44 no.
I aquí està: Aquesta és la meva història d’un objectiu no complert i alhora, la meva victòria.
I potser aquí hi ha una idea que, des de la psicologia, és important entendre:
tendim a confondre objectiu amb resultat.
L’objectiu és el que ens proposem, el resultat és el que obtenim i no sempre coincideixen. De fet, moltes vegades no coincideixen.
Però el valor real no està només en el resultat, sinó en tot el que ha passat abans:
la preparació, la constància, les decisions, la capacitat de sostenir-nos quan no és fàcil.
En psicologia del rendiment es parla molt d’això:
centrar-nos només en el resultat ens fa més vulnerables a la frustració,
mentre que posar el focus en el procés construeix competència, confiança i continuïtat.
Baixar uns segons en una cursa requereix molta feina.
Igual que obrir la persiana d’un forn cada dia, servir cafès amb un bon dia, tenir una cartera de clients que confien en tu, liderar un equip o preparar una classe per un grup de 3r d’ESO.
L’èxit no és casual.
La confiança no es guanya: es construeix.
Igual que la valentia, l’autoestima i el benestar.
I avui, per mi, això es mereix el focus.
No el 44:06.
No el sub 44 que no ha arribat.
Sinó tot el que hi ha darrere.
Perquè no complir amb l’objectiu desitjat, si l’has treballat, mai, mai dels mais, serà un fracàs i sempre, sempre, serà un èxit.
Aquest post és per totes les que heu tingut èxits sense el resultat que volíeu.
Aquests són els importants. Els que construeixen trajectòria. Els que, al final, defineixen qui som.
Espero, de tot cor que el post et resulti interessant i útil.
