Vivim en un moment en què la psicologia és a tot arreu.
A les xarxes socials, als pòdcasts, als reels, als llibres d’autoajuda i fins i tot a les converses quotidianes. Parlem més que mai de trauma, límits, validació emocional, autoestima o salut mental. I això, en molts aspectes, és positiu.
Però hi ha una pregunta important que crec que ens hauríem de començar a fer:
Tota aquesta divulgació ens està ajudant realment a entendre’ns millor?
O, a vegades, només ens està ajudant a sentir-nos millor durant uns minuts?
Fa uns dies llegia un article (del qual he robat el títol) del psicòleg Jonathan Shedler titulat Therapy Influencers Sell Illusion, Not Insight . El text planteja una crítica interessant a certa cultura terapèutica de xarxes socials: aquella que redueix els conflictes humans a una narrativa molt simple.
Tu ets bo/a. L’altre és dolent.
Tu ets víctima. L’altre és tòxic.
I aquí val la pena parar
Perquè sí: hi ha persones que han patit relacions destructives, negligència, manipulació o violència emocional. I posar nom a això és important (importantíssim!), entendre i acceptar que alguna cosa ens ha fet mal és el primer pas per començar a cuidar-nos.
Però una cosa és reconèixer un dany i una altra és convertir aquesta mirada en una forma permanent de veure el món. La realitat psicològica rarament és tan simple.
Les persones som contradictòries.
Podem estimar i fer mal alhora.
Podem tenir bones intencions i actuar malament.
Podem haver estat ferits i, al mateix temps, haver ferit altres persones.
La maduresa emocional
La maduresa emocional no consisteix només a validar el que sentim.
Consisteix també a poder mirar-nos amb honestedat.
I això és molt menys còmode.
La psicologia clàssica fa temps que descriu mecanismes defensius que ens protegeixen del malestar intern:
- Un d’ells és l’escissió: dividir la realitat entre bons i dolents, innocents i culpables.
- Un altre és la projecció: col·locar fora de nosaltres emocions o parts pròpies que ens costa reconèixer.
Quan aquests mecanismes dominen, el món es torna més simple… però també més distorsionat. (En infants és normal i esperable que sigui així, però en adults una visió binària i projectiva crea problemes i malestar)
La psicologia viral
I potser aquí hi ha una de les grans contradiccions de certa psicologia viral:
ens dona alleujament ràpid, però no sempre ens ajuda a créixer.
De fet, part de l’efecte emocional que tenen aquests missatges és que ens ofereixen una mena de superioritat moral temporal.
Si el problema és sempre l’altre, si nosaltres sempre som els conscients, els validants, els empàtics, els “treballats”, aleshores desapareix la necessitat de revisar-nos.
I això calma. Som superiors, els bons...
Calma molt.
Perquè sentir-se moralment “al costat correcte” dona una sensació immediata de certesa i protecció emocional.
Però la psicoteràpia real no acostuma a funcionar així perquè es centra en la realitat que és molt més rica que "bons vs. dolents".
El meu terapeuta diu que
La teràpia no hauria de convertir-se en una arma per guanyar discussions de parella o justificar qualsevol conducta pròpia. I, sincerament, crec que cada vegada veiem més converses que sonen així:
“El meu psicòleg diu que tu m’invalides.”
“Doncs el meu diu que tu tens un aferrament insegur.”
“El meu diu que ets evitatiu.”
“El meu diu que ets narcisista.”
Com si la psicologia fos un tribunal moral on anem a buscar arguments per demostrar que nosaltres tenim raó i l’altre està malament.
Però la funció de la psicologia és ni hauria de ser aquesta.
La psicologia madura no ens hauria d’ajudar només a detectar els errors dels altres.
De fet els altres no poden ser els protagonistes de cap teràpia que sigui realment funcional.
La teràpia ens hauria d’ajudar a mirar les nostres pròpies respostes, defenses i responsabilitats, alhora que les virtuts i fortaleses.
Perquè ningú ho fa tot fatal. I ningú ho fa tot perfecte.
Ni els altres. Ni nosaltres.
I aquesta és probablement una de les idees més difícils de sostenir emocionalment.
La teràpia real moltes vegades no és una experiència de reafirmació constant. És un espai on anem descobrint parts nostres que no sempre ens agraden, patrons que repetim sense adonar-nos-en, maneres de protegir-nos que abans ens servien però que ara ens limiten.
No pas per culpabilitzar-nos.
Sinó per entendre’ns millor i estimar-nos més plenament.
Perquè només allò que podem mirar amb consciència ho podem transformar.
Qüestió de grisos
Com hem vist, els discursos simples funcionen tan bé a xarxes perquè ofereixen certesa immediata (en psicologia i en tants d'altes aspectes). I la certesa tranquil·litza i dona senació de poder i control: "tinc la raó"
Però la vida emocional madura necessita una cosa més difícil que la raó de blancs i negres: acceptar els grisos.
Entendre que:
- Algú pot estimar-nos i alhora no saber cuidar-nos exactament com necessitem a cada moment.
- Posar límits no implica convertir l’altre en un monstre.
- Validar-nos no significa deixar d’assumir responsabilitat.
- Entendre el passat no ens eximeix de construir el futur.
La psicologia ens ajuda a entendre com funcionem, assumir responsabilitat sobre les nostres conductes, revisar els nostres patrons i relacionar-nos amb més consciència i honestedat.
La resta (tot i que sovint utilitza termes psicològics) moltes vegades és només un sucedani de psicologia: una versió simplificada, caricaturitzada i emocionalment addictiva d’alguns conceptes complexos.
Perquè entendre la ment humana requereix matisos, tolerar contradiccions i acceptar que ningú és completament bo ni completament dolent.
I això, sovint, és molt menys confortable que els discursos virals.
Però és infinitament més transformador.
Espero, de tot cor que el post sumi en positiu al teu dia a dia.
