Els estils de comunicació són maneres habituals d’expressar necessitats, opinions i límits. En el model més divulgat se’n distingeixen quatre: passiu, agressiu, passiu-agressiu i assertiu. No són etiquetes fixes ni diagnòstics: una mateixa persona pot canviar d’estil segons el context. L’assertivitat acostuma a ser l’opció més funcional perquè combina claredat i respecte, però també necessita flexibilitat, escolta i tenir en compte la seguretat i la relació de poder.

Índex

El model dels quatre estils

Parlar de quatre estils és útil com a mapa orientatiu: ens ajuda a observar si expressem el que necessitem, si respectem l’altra persona i si comuniquem de manera directa. Però la realitat és més complexa que quatre calaixos. El comportament varia segons la relació, el moment, la cultura, l’emoció i el poder que té cadascú.

Per això és més precís dir «en aquesta situació he respost de manera passiva» que no pas «soc una persona passiva». El primer llenguatge descriu una conducta que podem revisar; el segon corre el risc de convertir-la en una identitat.

Estil passiu

En la comunicació passiva, la persona tendeix a no expressar o a minimitzar allò que pensa, sent o necessita. Pot cedir per evitar tensió, dir que sí quan voldria dir que no o esperar que l’altra persona endevini què li passa.

A curt termini pot reduir el conflicte visible. A llarg termini, però, pot facilitar malentesos, sobrecàrrega i ressentiment. No sempre respon a falta d’habilitat: de vegades és una estratègia de protecció apresa o una resposta comprensible davant d’una relació desigual o insegura.

Exemple visual de comunicació passiva

Exemple quotidià

Situació: et demanen una tasca addicional quan ja tens l’agenda plena.

Resposta passiva: «D’acord, ja miraré com m’ho faig», tot i saber que no hi arribes.

Alternativa més assertiva: «Ara mateix no puc assumir-la sense ajornar una altra prioritat. Quina tasca vols que reprogramem?»

Estil agressiu

La comunicació agressiva expressa el propi punt de vista sense respectar prou els drets, els límits o la dignitat de l’altra persona. Pot incloure crits, ordres, menyspreu, amenaces, culpabilització o una pressió desproporcionada.

De vegades obté obediència immediata, però no és el mateix que aconseguir cooperació. La por pot fer que algú calli o cedeixi; no garanteix comprensió, compromís ni confiança.

Exemple visual de comunicació agressiva

Exemple quotidià

Situació: una persona arriba tard repetidament.

Resposta agressiva: «Ets una irresponsable. Sempre fas el mateix.»

Alternativa més assertiva: «Avui hem començat vint minuts tard. Necessito que respectem l’hora acordada o que m’avisis amb temps.»

Estil passiu-agressiu

En l’estil passiu-agressiu, el desacord o l’enuig s’expressen de manera indirecta. La persona pot dir que no passa res mentre es distancia, fer comentaris amb doble sentit, ajornar deliberadament una tasca o esperar que l’altra persona capti el missatge sense haver-lo formulat.

És important no confondre qualsevol ironia, silenci o retard amb passivitat-agressiva. El context i el patró repetit importen. Una conducta puntual pot tenir moltes explicacions.

Exemple visual de comunicació passiu-agressiva

Exemple quotidià

Situació: t’ha molestat que la teva parella hagi pres una decisió sense consultar-te.

Resposta passiu-agressiva: «Fes el que vulguis, com sempre», i retirar la paraula.

Alternativa més assertiva: «M’ha molestat que ho decidissis sense parlar-ne amb mi. La pròxima vegada vull que ho acordem abans.»

Estil assertiu

Comunicar-se assertivament vol dir expressar amb claredat una opinió, una emoció, una necessitat o un límit, alhora que es reconeix que l’altra persona també té drets i pot tenir una perspectiva diferent.

L’assertivitat no és parlar amb una fórmula perfecta, ser sempre amable ni aconseguir que l’altre cedeixi. També pot incloure sostenir un «no», demanar temps, reconèixer un error o tancar una conversa quan ja no és respectuosa.

Exemple visual de comunicació assertiva

Exemples de frases assertives

  • «No puc comprometre’m a fer-ho aquesta setmana.»
  • «Entenc el teu punt de vista i jo ho veig diferent.»
  • «Vull continuar parlant-ne, però no mentre ens interrompem.»
  • «Necessito pensar-m’ho. Et respondré demà.»

Com formular un missatge assertiu

Una estructura senzilla pot ajudar-te quan una conversa et costa:

  1. Descriu el fet observable, sense convertir-lo en una etiqueta: «Quan la reunió comença vint minuts tard…»
  2. Explica l’impacte o com et sents: «…em costa reorganitzar la resta de la tarda.»
  3. Expressa què necessites o què és important per a tu: «Necessito que respectem l’horari acordat.»
  4. Formula una petició concreta: «Si veus que arribaràs tard, avisa’m amb temps.»
Parlar en primera persona pot reduir el to acusatori, però no és una fórmula màgica. «Jo penso que ets egoista» continua sent una desqualificació. Importen les paraules, el to, el moment i la disposició a escoltar la resposta.

Què diu la recerca?

L’assertivitat es pot entrenar. En un assaig aleatoritzat amb 210 participants, una intervenció cognitivoconductual en línia de vuit setmanes va millorar les mesures autoinformades d’assertivitat, ansietat social i benestar en comparació amb una llista d’espera. No va trobar, però, un efecte en l’ansietat generalitzada.

Altres estudis han observat millores després de practicar respostes assertives, però sovint s’han fet amb mostres petites o molt específiques. Un estudi aleatoritzat de 1976 va incloure només 25 estudiants d’infermeria; un altre, amb 74 persones hospitalitzades amb esquizofrènia crònica, va trobar millores en assertivitat i ansietat social. En canvi, un estudi quasi experimental amb estudiants d’infermeria japoneses va detectar més intenció d’expressar preocupacions, però la diferència en assertivitat no va ser estadísticament significativa.

Quines limitacions hem de tenir presents?

  • Una part important dels resultats es basa en qüestionaris d’autoinforme.
  • Molts estudis analitzen grups concrets; no podem generalitzar-ne automàticament els resultats a tothom.
  • Els quatre estils són una eina pedagògica, no una classificació clínica universal.
  • La cultura, la jerarquia i la seguretat modifiquen què és possible i apropiat en cada situació.
  • Entrenar l’assertivitat pot ajudar en alguns contextos, però no permet afirmar que elimini l’estrès ni que sigui suficient per resoldre qualsevol conflicte.

El meu criteri com a psicòloga

Per mi, l’assertivitat no consisteix a dir sempre el que penses, sinó a fer-te responsable de com, quan i per què ho expresses. Implica claredat, respecte, capacitat d’escolta i tolerància a la incomoditat. També implica acceptar que l’altra persona pot dir que no. I quan hi ha intimidació, violència o una desigualtat de poder important, la prioritat no és construir la frase perfecta: és protegir-te i buscar suport.

Una pràctica de tres minuts

Pensa en una conversa pendent i escriu quatre frases:

  1. El fet concret que vols descriure.
  2. L’impacte que té en tu.
  3. La necessitat o el límit que vols fer visible.
  4. Una petició específica que l’altra persona pugui acceptar, rebutjar o negociar.

Després, elimina les paraules «sempre», «mai» i les etiquetes sobre com és l’altra persona. Llegeix el missatge en veu alta i comprova si diu el que realment vols dir.

Per continuar aprofundint

Fonts primàries consultades

Sobre l’autora

Gemma Calmet Fargas és psicòloga, psicoterapeuta i coaching psychologist (col. 23.278). Escriu sobre benestar quotidià, regulació emocional, canvi, decisions i focus de pensament amb rigor i pensament crític. Consulta el seu perfil i els seus articles.

Vols rebre nous articles i recursos basats en psicologia?

Apunta’t per rebre noves publicacions i exercicis breus per entendre què et passa i cuidar el teu benestar quotidià amb criteri.

Rebre articles i recursos gratuïts

Article revisat el 14 de setembre de 2026.