Ara que s’acosta Sant Valentí, tornarem a sentir parlar d’amor.
D’amor en forma de bombons, flors i regals que demostren (o exhibeixen) que estimem.
I no hi ha res dolent en això, els gests tenen valor i els rituals també.
Però potser és un bon moment per aturar-nos i fer-nos una pregunta:
De quin amor estem parlant?
Aquí no parlem d’un sentiment intens ni d’un ideal romàntic.Parlem d’un amor molt més exigent i silenciós: l’amor com a motivació per voler el bé de l’altre.
Un amor que estructura la manera com cuidem, posem límits i convivim.
No és l’amor que es mostra, sinó el que sosté.
Parlar d’amor sense posar-se cursi (ni ingenu)
Durant molt de temps, l’amor ha quedat fora de les converses “serioses”.
En educació, en salut, en benestar… preferim parlar de regulació, estratègies, habilitats.
L’amor sembla massa íntim. Massa carregat. Massa difícil de definir.
I tanmateix, cada cop més recerques apunten cap a una idea molt clara:
l’amor (com a motivació per cuidar l’altre) és clau per al benestar.
No com a emoció intensa.
No com a dependència.
Sinó com a base del bon tracte.
Quan Harvard parla d’amor
El Human Flourishing Program de Harvard proposa una definició preciosa:
“La voluntat de voler i promoure el bé de l’altre pel simple fet de ser qui és.”
(To will the good of the other, for the other’s sake.)
No parteixen del sentiment, sinó de la motivació.
Jo diria que és l’emoció que dona sentit a l’acció... però vaja, amb Harvard no discutirem (que vaig mot forta, a vegades)
Identifiquen dues dimensions:
- Contributiva: cuidar, protegir, tenir en compte l’altre
- Relacional: reconèixer, vincular-se, no deshumanitzar
Aquest enfocament situa l’amor no en el que sentim, sinó des d’on actuem.
El proïsme no és només qui estimes
La paraula “proïsme” ve de proximus, “el més proper”. Però no parla només de família o amics. Parla de qualsevol ésser humà, considerat no pel que ens aporta, sinó pel que és.
Això inclou el veí, el company de feina, algú vulnerable, algú amb qui discrepes.
Voler el seu bé. No reduir-lo a una etiqueta. No deshumanitzar.
Aquí és on la idea es torna realment poderosa (i incòmoda).
Perquè ens treu del centre.
Amor i benestar: una relació quotidiana
Harvard ha creat una escala psicomètrica, la Love of Neighbor Assessment, per mesurar això. No pregunta si estimes, sinó com actues:
- Com tractes l’altre?
- Quina disposició tens cap a persones que no et són properes?
Els resultats són clars:
Les relacions basades en el bon tracte afavoreixen la regulació emocional, redueixen la soledat i donen sentit.
Quan això falla, el cost és alt. L’amor (o la seva absència) regula molt més del que pensem.
El benestar no és (només) una qüestió individual
Una de les idees que més m’interpel·la és aquesta:
El benestar no es construeix només des de disn, sinó també en com ens tractem.
En com parlem, en com escoltem, en com sostenim els vincles.
Potser aquest és l’amor del qual hauríem de parlar més.
I potser, aquest Sant Valentí, més enllà dels regals, podríem recuperar la pregunta:
“Què significa i quin impacte tindrie voler el bé de l’altre… només perquè és?”
Aquí, en aquest amor que no deshumanitza i que no s’exhibeix,
potser hi trobem el principi d’una vida més digna i més humana.
Espero de tot cor que el post et resulti interessant i útil, persona bonica i valenta, l'he escrit amb tot l'amor (al proïsme) del món.
Vols saber en quin punt estàs tu?
Si aquest enfocament et ressona i et ve de gust baixar-lo al terreny del quotidià, a l'espai per membres de la comunitat hi he compartit dues propostes senzilles d’autoconeixement. No són tests ni exercicis per “fer-ho bé”, sinó espais per observar des d’on actuem en les relacions. (més aball al text hi podràs llegir els exercicis si ja en formes part o apuntar-te - sense cost econòimc- si vols)
L'article que cito:
Tyler J. VanderWeele
Harvard Flourushing Program:
Tyler J. VanderWeele
NOTA PER PROFESSIONALS: Si ets psicòleg/coach/mestre etc aquestes preguntes et poden ajudar a sessió o les pots usar com a plans d'acció per al teus pacients/clients/alumnes, citant sempre la font és clar. Gràcies per valorar la meva feina!
Exercici 1 Petita escala d’autoconeixement
Abans d’entrar-hi, una nota important:
Això no és un test ni una escala validada. No hi ha resultats, ni puntuacions, ni interpretacions clíniques. És només una eina per generar autoconeixement.
Llegeix aquestes afirmacions i observa fins a quin punt t’hi reconeixes. Pots fer-ho mentalment o per escrit, sense jutjar-te.
1 Quan interactuo amb algú, intento no deshumanitzar-lo, encara que no estigui d’acord amb ell.
2 Em preocupa el benestar de persones amb qui no tinc un vincle especial.
3 En situacions de tensió, procuro actuar més des del “fer el bé” que des del “tenir raó”.
4 Soc conscient de com les meves paraules poden cuidar o ferir.
5 Encara que no senti afecte, puc mantenir una actitud de respecte i bon tracte.
No es tracta de “quant amor tinc”, sinó de quin criteri acostuma a guiar la meva manera de relacionar-me.
Exercici 2 Amor, en el quotidià
Pensa en una relació quotidiana en la qual tinguis ganes de posar la mirada.
(No la més fàcil ni la més difícil, per començar)
Pren-te uns minuts per respondre, et recomano que ho facis per escrit, aquestes tres preguntes:
– En aquesta relació, què vol dir per mi “fer el bé”?
– Quan em costa més actuar des d’aquí?
– Quina petita acció concreta podria alinear millor el que faig amb el bé de l’altre?
No cal cap gran canvi.
Una microacció sostinguda sovint té més impacte que una gran intenció puntual.
Espero, de tot cor que els exercicis et resultin interessant i útils!
