T’has trobat mai amb algú que sembla entendre perfectament com et sents… però després et fa sentir culpable per sentir-ho?
Fa dies que tenia ganes d’escriure aquest post. El dec a les persones amb qui hem fet processos aquests anys i que, en algun moment, m’han dit:
“Això ho hauria de saber tothom!”
I jo els responia:
“Un dia, quan tingui un moment tranquil, ho escriuré en un post.”
Així que aquí va. Pensant en totes les persones que han conviscut —a la família, a la feina, en la parella o amb amistats— amb algú capaç de llegir les seves emocions, però que, en lloc de cuidar-les, les ha instrumentalitzat. Escric amb tot l’amor i respecte del món.
Aquest post està dividit en dues parts:
- la primera, per posar nom i ordre a les diferents formes de resposta emocional;
- la segona, per abordar com la simpatia pot esdevenir una eina de manipulació.
1 Cada cosa pel seu nom
Per començar, posem cada cosa pel seu nom. Quan parlem d’emocions, és important saber de què estem parlant exactament. Quan parlem d’emocions, és important saber de què estem parlant exactament. El llenguatge que fem servir influeix en com entenem (i vivim) el que ens passa.
Posem nom a cada cosa:
- Pena: és una emoció bàsica que podem sentir davant el patiment d’algú. És una reacció que neix des del nostre lloc emocional, però no implica implicació profunda.
- Simpatia: “Sento pena pel que t’ha passat.” És una resposta afectiva externa, sense immersió emocional. Pot ser sincera, però no connecta de manera profunda.
- Empatia emocional: “Puc sentir amb tu com és aquest dolor.” Hi ha un vincle emocional compartit, des de la presència i l’escolta sincera. No es tracta només d’entendre, sinó de ressonar emocionalment.
- Compassió: “Ho sento, i vull ajudar-te d’alguna manera.” Neix de l’empatia, però afegeix el desig d’alleujar el patiment. És empatia amb acció, sense salvadores ni pressa, només amb humanitat.
- Fusió emocional: “El teu dolor és el meu i m’hi perdo.”Aquí desapareixen els límits. És una forma d’hiperempatia que pot ser desgastant, perquè la persona s’identifica tant amb l’altra que perd el seu propi centre.
Saber diferenciar aquestes formes de sentir ens dona eines per comprendre millor què ens passa, com ens relacionem i com podem cuidar-nos emocionalment, sense perdre’ns, ni desconectar-nos.
La simpatia en profunditat
La simpatia és una resposta afectiva davant el patiment o la situació d’una altra persona, però manté una certa distància emocional. Sentim pena, preocupació o compassió, però des del nostre lloc, sense posar-nos al lloc de l’altre.
- No implica fusió emocional, sinó una reacció des de fora.
- Sovint s’expressa amb frases com: “Quina llàstima el que t’ha passat.”
- Pot ser autèntica, però no genera una connexió profunda com sí ho fa l’empatia.
L’hiperempatia o fusió emocional
A l’altre extrem hi ha l’hiperempatia, una forma de sobreidentificació emocional. La persona no només entén o acompanya, sinó que absorbeix intensament l’emoció de l’altre fins a perdre els seus propis límits.
Això sovint es vincula amb:
- dificultats de regulació emocional,
- alts nivells de sensibilitat,
- problemes per posar límits sans.
2: Quan la simpatia es fa servir per manipular
Aquí ve el punt clau.
Hi ha persones amb determinats trets de personalitat (com el narcisisme) que poden entendre com et sents, però no hi connecten emocionalment. No és empatia real (encara que puguin definir-se a ells o elles mateixos com a empàtics). És una empatia cognitiva dissociada de la compassió i de l'altre.
I poden fer-la servir estratègicament per:
- seduir,
- culpar,
- fer-se la víctima,
- o manipular més o menys subtilment.
Això no és ni simpatia ni empatia. És lectura emocional amb finalitats egocèntriques.
Quan algú fingeix sentir una emoció (simpatia) per guanyar credibilitat o influència, està simulant una connexió emocional amb un objectiu estratègic. Això pot ser molt dolorós per a qui hi confia.
Autors com Blair (2005) o Jonason & Krause (2013) han estudiat com les persones amb la tríada fosca (narcisisme, maquiavel·lisme i psicopatia) poden llegir les emocions… però no pas per connectar-hi, sinó per controlar.
Nota important: cal deixar clar que no hem vingut a diagnosticar ningú. I, molt probablement, els trets de personalitat narcisistes que podem observar en algunes persones no es poden desvincular del context psicosocial i cultural actual. Quan, com a societat, exaltem certs trets de caràcter que ens individualitzen en lloc de fer-nos comunitat, no és estrany que aquests apareguin de manera més marcada. Llavors la gent menteix, manipula i actua de forma egoista emparada per un marc social que ho protegeix. I això no hauria de portar directament a un diagnòstic, sinó a una comprensió més àmplia de la persona i del context.
I si ets tu qui t’hi reconeixes?
I si, llegint això, t’adones que potser has utilitzat alguna vegada el sentiment de l’altre per protegir-te o influir?
Vull dir-te això amb claredat, tot l'amor i el respecte del món:
Seria interessant aturar-te i mirar què hi ha sota aquesta necessitat de controlar el relat, de convèncer-te (o convèncer l’altre) que les coses són com et van bé a tu.
Quan evitem responsabilitzar-nos, quan manipulem o distorsionem per no afrontar una veritat, sovint hi ha por, desconnexió i manca de recursos emocionals realment funcionals.
Reconèixer-ho no et fa feble. Et dona una oportunitat.
Per créixer. Per reparar. Per viure relacions més honestes, lliures i genuines!
Per acabar…
El món emocional és subtil i complex. La simpatia pot ser una resposta autèntica i bonica… però també es pot utilitzar com una màscara. Saber-ho distingir ens ajuda a protegir-nos, posar límits i fomentar relacions més sanes i reals.
Connectar emocionalment no és sentir-ho tot. És sentir amb respecte, presència i llibertat.
Quan podem posar nom al que ens passa, podem cuidar-nos de veritat.
Espero, de tot cor, que aquest post et resulti interessant i útil.
