Fa temps que observo un fenomen que es repeteix amb freqüència, tant a les xarxes com en processos terapèutics: parlem molt de l’importància de posar límits. I ho celebrem.

Com si posar un límit fos, per si sol, sinònim de salut emocional.

Però no sempre és així. No tots els límits són funcionals. No tots parteixen d’un judici just. I no tots ens ajuden a viure millor.

Veig sovint com, des de la millor de les intencions, es comparteixen frases com: “Si no et fa sentir bé, posa un límit” o “Un bon límit és dir: no em sento còmode”. I sí, d’acord, posar límits pot ser una eina de cura i respecte cap a una mateixa. Però només si neix d’un lloc sà, si és part d’un camí de consciència i responsabilitat.

En canvi, en un context social marcat per l’individualisme i el pensament binari (com apunten autors com Barry Schwartz o Jean Twenge), sovint es promou una cultura del límit que més aviat ens desconnecta. Ens convida a posar fronteres que ens allunyen dels altres, a prioritzar la comoditat per sobre del vincle, a respondre des del rebuig en lloc d’escoltar el que hi ha més enllà del malestar.

Perquè sentir-se incòmode no és, necessàriament, una raó per posar un límit. La incomoditat pot ser una oportunitat d’adonar-nos, d’obrir-nos, de revisar-nos. El nostre sistema nerviós, com la resta del nostre cos, també creix en la fricció i el repte.

Potser, per evitar la incomoditat hem de créixer enlloc de dir "això em fa sentir incòmode" i esperar que "això" no passi més o allunyar-nos d'"això".

Evidentment, no significa ni proposo en cap cas tolerar situacions que ens fan mal. Vol dir aprendre a discernir què és el que ens està fent mal i què és el que simplement ens està fent de mirall. Vol dir posar-nos límits també a nosaltres mateixes: a la tendència d’evitar, al pensament màgic, a la idea que tot ha de ser fàcil o que si ens incomoda, no és per a nosaltres.

La coach i terapeuta Terry Cole diu que els límits sans no són egocèntrics. Són límits que tenen en compte l’altre, que no són una reacció automàtica, sinó una decisió conscient. I jo hi afegeixo: límits que no serveixen per aixecar murs, sinó per construir ponts més clars i més justos.

En aquest article no vull dir que no calgui posar límits. Ben al contrari: crec que és imprescindible. Però també crec que necessitem parlar més del com, del per què i del des d’on.

Ras i curt: els límits han d’estar centrats en qui els posa i emmarcats en la realitat compartida.

És a dir: han de néixer del que tu penses, sents i decideixes fer, però també han de tenir en compte el context relacional i social on s’expressen. Si no és així, correm el risc que el límit sigui només una reacció egocèntrica i no una eina real de salut emocional.

En els propers mesos compartiré una sèrie de materials (exercicis, recursos, propostes de reflexió) sobre autoestima i límits. Materials pensats per ajudar-nos a revisar el nostre autoconcepte, practicar un judici just, identificar creences limitants i comprendre els límits des d’una perspectiva funcional i relacional.

Perquè els límits, com l’autoestima, no haurien de separar-nos del món. Haurien d’ajudar-nos a ser-hi genuinament, respectant-nos i vinculant-nos millor.

Espero, de tot cor, que el post et resulti interessant i útil.

Si t'interessa el tema dels límits, pots llegir aquest post on explico què son els límits saludables i com posar-los.