Quan parlem de relacions sanes, sovint pensem en la parella. I és normal: és probablement l’espai on més expectatives hi posem i on més fàcilment es fan visibles els conflictes.
Però, des de la pràctica clínica, cada vegada es fa més evident que la qualitat dels vincles no és només una qüestió de parella. També és rellevant (i molt) en les amistats i en les relacions laborals.
Persones que se senten soles tot i estar envoltades de gent. Relacions que generen més desgast que suport. Vincles que es mantenen, però que no nodreixen.
Alhora, vivim en un moment en què estem més connectats que mai… però no necessàriament millor vinculats. Tenim accés constant a la vida dels altres, a través de pantalles que mostren fragments seleccionats, sovint ideals. I això, sense adonar-nos-en, pot activar comparacions, sensacions de mancança o la idea que ens falta alguna cosa.
Però moltes vegades, el que falta no és més informació ni més vincles. El que falta és qualitat en la connexió.
Per això, quan parlem de relacions sanes, no parlem de relacions perfectes ni sense conflictes. Parlem de vincles que sostenen, que permeten ser genuinament, que regulen en lloc de desregular.
En aquest article parlarem d’això: de què és (i què no és) una relació sana, i de quins elements la fan possible, tant en la parella com en qualsevol altre espai significatiu.
Una relació sana no és perfecta. És reguladora
Hi ha una idea molt estesa que diu que una relació sana és aquella on no hi ha conflictes, on tot flueix i tot és fàcil. Però això, des d’una mirada psicoterapèutica, no és real. (si us plau, no penseu que sa és sense conflictes!)
Les relacions sanes no són les que no tenen conflictes, sinó les que saben què fer amb ells.
Quan mirem la recerca en teràpia de parella, hi ha una idea que es repeteix: el que sosté una relació no és l’absència de tensió, sinó la qualitat de la connexió emocional.
Això vol dir poder recórrer a l’altre quan ho necessito, sentir que hi és (no només físicament, sinó també emocionalment), i poder tornar a connectar després d’un conflicte.
Connexió: algú a qui poder tornar
Autors com Sue Johnson, des de la teoria de l’aferrament, expliquen que l’amor adult funciona com una base segura. Quan una relació és sana, hi ha una sensació interna de fons: si em passa alguna cosa, puc anar cap a tu.
Molts conflictes, en realitat, no tenen a veure amb el que es diu en superfície. Són intents (a vegades poc hàbils) de recuperar aquesta connexió.
Ni fusió ni distància: la importància de no perdre’s
Una altra idea clau és la que planteja Murray Bowen amb el concepte de diferenciació del jo. Una relació sana no està formada per dues persones que es necessiten per funcionar, sinó per dues persones que poden sostenir-se a si mateixes i, alhora, vincular-se.
Dit de manera molt clara: puc estimar-te sense deixar de ser jo, puc discrepar sense trencar-nos, puc sentir intensitat sense que això ens desbordi.
Quan això no passa, apareixen dos extrems molt comuns: la fusió, on tot gira al voltant de la relació, o la distància, on cadascú va pel seu compte. Cap dels dos construeix un vincle sòlid.
El conflicte no és el problema
John Gottman, després de dècades estudiant parelles, arriba a una conclusió molt clara: no és el conflicte el que prediu la ruptura, sinó com ens tractem dins del conflicte.
Hi ha patrons especialment destructius: la crítica constant, el menyspreu, l’actitud defensiva i el bloqueig emocional. Són discussions que escalen ràpid, comentaris que fan mal i es queden, silencis que no calmen, sinó que allunyen.
Les parelles sanes no són les que no discuteixen. Són les que no es destrueixen mentre discuteixen.
En les relacions d’amistat i laborals passa quelcom molt similar. El conflicte, en si mateix, no sol ser el problema.
El que acostuma a deteriorar el vincle és com es gestiona: la manca de sinceritat, la mentida, la manipulació o la sensació d’engany.
És a dir, quan l’actuació deixa de tenir cura del vincle i comença a malmetre’l. Quan la relació, en lloc de ser un espai de suport i creixement, es converteix en un espai instrumentalitzat per interessos egocèntrics o purament utilitaris.
El que de veritat sosté una relació
Si haguéssim de resumir què fa que un vincle sigui sa, ho podríem posar en tres eixos molt clars:
- Connexió, sentir que hi ha algú a l’altra banda
- Respecte, poder ser qui soc sense haver-me de defensar constantment
- Regulació, saber tornar després del desajust
Perquè totes les relacions es desajusten. La diferència és si sabem tornar i créixer o no.
La pregunta clau
I potser la pregunta no és si una relació és sana, sinó què passa entre nosaltres quan les coses no van bé. Perquè aquí, no en els moments fàcils, és on es veu de veritat la qualitat d’un vincle.
Et proposo, si vols fer un #mircoexercici de valoració sobre la teva relació amb tres preguntes que et poden ajudar a prendre consciència
1 Quan estic malament, puc anar cap a aquesta persona i sentir-me escoltada i sostinguda?
(aqui parlem de connexió i base segura)
2 Puc ser jo mateixa en aquesta relació sense haver-me de protegir constantment?
(aquí valorem respecte i diferenciació)
3 Quan hi ha un conflicte, acabem entenent-nos millor o quedem més lluny que abans?
(analitzem si hi ha, o no, capacitat de reparació)
Les relacions sanes no es troben, es construeixen. I es construeixen en els petits gestos, les #micrcoaccions del dia a dia: en la manera com ens parlem, en com ens mirem quan alguna cosa no va bé. No es tracta de fer-ho perfecte, sinó de fer-ho prou bé perquè el vincle sigui un lloc on poder tornar. Un lloc que no sempre és fàcil, però que és segur.
Perquè, al final, més que veure si hi ha ocnflicte o no el que realment importa és si aquella relació et cuida i nodreix… o et desgasta.
Espero de tot cor que el post et resulti interessant i útil.
Potser t'interessa aquest post també
Gemma Calmet
